El menjar com a signe eucarístic és un primer indicador del misteri de la comunió que Crist va pensar per aquest sagrament. Ell volia ser aliment i beguda escatològica per als seus fins a la seva tornada, al llarg del peregrinar per aquesta terra. És Crist mateix el centre de l’Eucaristia: la seva Persona i la seva presència. Aquest fet, fonamental i substancial, transcendeix i explica:
• El que puguin significar el pa i el vi.
• La intenció del memorial.
Ens permet conèixer més a fons la possibilitat d’una actualització del sacrifici pasqual que celebrem. En la seva presència ens cal distingir:
• El fet de la presència.
• La finalitat.
• El modus com explicar aquesta presència i lliurament. Aquest és el que preocupa durant generacions i que obté diverses respostes, essent a partir del l’escolàstica i del Concili de Trento la de la transsubstanciació la que obté una més amplia acceptació.
En l’Eucaristia Crist mateix es fa aliment per a nosaltres, per comunicar-nos la seva pròpia vida, la seva nova aliança i per edificar, a la fi, la seva comunitat com el seu propi cos.
En el Nou Testament els relats de Pau i Joan són els que ens centren en la autodonació de la seva pròpia persona com a koinonia: comunió i participació. És d’aquesta presència i donació de la que Joan i Pau n’extreuen les conseqüències per a la vida personal i comunitària.
Els pares de l’Església, ja des dels primers segles lluiten contra els gnòstics insistint en l’explicitació de la presència real de Crist, tant els pares d’orient com els d’occident.
En el magisteri de l’Església hem trobat la resposta del Concili de Trento davant la negació de la presència real que feia Calví: Trento assumeix la transsubstanciació com la fórmula teològica més vàlida per descriure la conversió que pateixen el pa i el vi.
Ens cal preguntar-nos:
Qui se’ns fa present i per a què es fa present?
La teologia actual ens respondrà que se’ns fa present el Crist pasqual, el ressuscitat que transcendeix a l’home perquè ha ressuscitat a una nova existència: el primogènit d’una nova creació, el segon i definitiu Adam que ja ha experimentat la força de l’Esperit, la glorificació escatològica i que està ple de divinitat. Sols així es fa present i vols ser sumit oferint-se amb la seva vida divina. No és “una cosa” sinó una persona viva, gloriosa i escatològica, que esdevé un cos plenament preparat per a la donació i la comunió plena.
“L’Eucaristia és com un segon adveniment o vinguda corporal de Crist glorificat”, afirma Luís Alonso Schökel. . No es pot entendre l’Eucaristia sinó partim de Crist mateix que s’apareix, es fa present, a la comunitat. És:
• Presència vertadera, Crist es dona realment.
• Presència objectiva, un do de Crist i no una suggestió nostra o sols real per la nostra fe personal aportada.
• Presència substancial, és una realitat total.
L’Eucaristia és abans que res presència del ressuscitat en mig de la seva comunitat, tal com ho fou a Emaus. No se’ns dona l’infant nat a Betlem ni l’home mort a la creu, sinó el Kyrios ressuscitat. Una presència:
És l’Esperit Sant qui fa possible aquesta presència de Crist en l’Eucaristia, l’Esperit obre la porta de la fe perquè puguem acollir aquesta presència.
Les presències de Crist en l’Eucaristia:
• En el pa i el vi: La més densa i privilegiada.
• En la Paraula proclamada: Crist se’ns dona primer com a paraula salvadora abans de donar-se com a aliment eucarístic.
• En la comunitat reunida i en el seu president: El president té la missió de visibilitzar a Crist Jesús actuant in persona Christi com a icona sacramental de Crist.
Aquestes tres presències queden ven expressades en l’episodi d’Emaus (Lc 24) quan els deixebles experimenten la proximitat del Senyor en la fracció del pa, quan els explicava la Paraula i en la seva pròpia aparició.
Crist, el Senyor, està present en tot moment en la seva Església i en la humanitat, però aquesta presència es fa més sagramental, és a dir visible en signes eficaços, quan l’assemblea cristiana està reunida i en ella es proclama la Paraula i es celebra l’Eucaristia on Crist arriba a una identificació misteriosa amb el pa i el vi per lliurar-se a nosaltres en ells.
La teologia escolàstica ha resumit aquesta presència afirmant que la res de l’Eucaristia, el seu efecte fonamental, és la comunió de tots amb Crist i entre si.
• Pau parla ja directament de koinonía, d’unió, de comunió: La copa de la benedicció que nosaltres beneïm, no és comunió amb la sang de Crist? El pa que partim, no és comunió amb el cos de Crist? (1 Co 10,16).
• Joan ho expressa també així: Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. 57 A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. (Jn 6, 56-57)
És una presència objectiva, ontològica que no acaba en els elements materials.
